Dimarts 14 de gener, tancàvem el dia amb la terrible notícia de l’explosió de la planta petroquímica de IQOXE a l’Alt Camp de Tarragona. El balanç, a dia d’avui, és de tres morts, set ferits i moltíssims danys materials i econòmics, que afecten des de la pròpia planta sinistrada com als seus proveïdors, clients i empreses veïnes fins a nombroses famílies que han vist danyades les seves llars o establiments, per no parlar de l’ensurt davant el succés, i la inseguretat i la desprotecció que han sentit molts d’ells.

En plena investigació, encara no se sap què va passar exactament. Però diversos mitjans estan desvetllant detalls que apunten a excessos de retallades en els pressupostos de la companyia que han repercutit negativament en els manteniments, els materials i, sobretot, en la quantitat de personal qualificat que atenia les instal·lacions.

L’empresa compta amb una assegurança de danys, que cobreix econòmicament la seva planta, i una assegurança de RC, davant de possibles danys a tercers. Davant les informacions publicades en diferents mitjans que les indemnitzacions pactades en aquestes pòlisses són sens dubte insuficients per cobrir les danys causats, IQOXE va presentar un comunicat defensant a les asseguradores amb les que té aquestes assegurances, “contractats amb multinacionals que garanteixen la cobertura tant dels riscos interns de la planta com els riscos per responsabilitat civil”. Però en cap moment s’ha posat en dubte la solvència i rigor de les companyies en què estan contractades les assegurances, sinó el saber si les cobertures i capitals assegurats són coherents al risc en qüestió.

Aquesta situació ens ha de fer reflexionar a tots per entendre la necessitat de cobrir proporcionalment els possibles riscos i protegir així tant el propi patrimoni, i la pèrdua de beneficis per la paralització del negoci, com els danys que es poden ocasionar a tercers. En el cas de companyies que manipulen substàncies potencialment perilloses, la llei els obliga a mantenir uns paràmetres de seguretat mínims però no a comptar amb unes cobertures d’assegurances mínimes. Aquí entra en joc, com he esmentat, la prudència i el bon judici de l’alt càrrec que pren la decisió (que hauria de considerar, d’igual manera, cobrir-se a si mateix amb una assegurança de Responsabilitat d’Administradors i Directius, davant de possibles errors de calat que afectin a la seva empresa -que no davant fets il·legals o mala fe-). Aconsellat per un mediador professional, el directiu ha de ser capaç de contractar cobertures que, sense arribar a capitals impossibles, li permetin fer front a les seves responsabilitats, internes i externes. Un terme mitjà és possible. I necessari.

No descuidem la seguretat, ni ‘estalviem’ en coses imprescindibles que posin en risc béns i integritat física, els propis i els aliens. Ens hi va la vida en això.

Alex Ballús

Tècnic d’empreses